En acabar la guerra civil, la violència a la península va continuar. Espanya es va veure immers en una dictadura dirigida per Franco. El bàndol vencedor no tenia intenció d'iniciar un procés de reconciliació amb els republicans i va quedar una clara divisió entre ells. Aquest règim, començat l'1 d'abril de 1939 duraria fins al 1975. Durant l'ocupació franquista va haver-hi una molt forta repressió contra el vessant contrària al règim, els republicans. Entre ells, comunistes, anarquistes... Però també es van veure afectades la parla, la religió o la cultura que no fossin les establertes com a legals, on només es permetia el castellà i la religió catòlica.
A casa nostra, la llengua catalana i el fet de cantar en català era prohibit i perseguit. Feien només vint anys de l'ocupació franquista i "la repressió posterior contra la cultura catalana es pot definir sense pal·liatius com un genocidi cultural". Van ser anys de misèria cultural on les principals accions per a recuperar aquesta es duien a terme des de l'exili o sense gran transcendència pública.

La Nova cançó va ser un moviment artístic i cultural que va sorgir en ple franquisme, amb l'objectiu d'impulsar la música cantada en català I valencià als Països Catalans i denunciar les injustícies del règim. Va esdevenir un nou gènere i va ser articulat al voltant de la reivindicació idiomàtica i en defensa de la democràcia. Ràpidament l'estil de protesta es va propagar pel territori, ja que no es tractava d'un sol estil musical, sinó el desig de tornar a recuperar el dret de poder usar i donar vida a una llengua i una cultura.

El gener del 59, Germinabit, revista en català de la Unió Escolania de Montserrat (creada el maig del 1949), va publicar un article escrit per l'advocat Lluís Serrahima que duia el nom d'Ens calen cançons d'ara. En aquest, manifestava la falta de música catalana que ens parlés dels moments que es vivien.
"Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n'ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d'aquestes, potser només les més conegudes: tanmateix n'hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d'ésser oblidades(...)".
Lluís Serrahima : Ens calen cançons d'ara.

Però el règim no va reaccionar de cap manera davant la publicació d'aquest article d'opinió. Ja que considerava que la revista tenia molta poca difusió i l'article seria mínimament llegit. Però arran d'aquest article, Josep Benet proposa a Lluís Serrahima, fer un article que parlés sobre la conveniència de cantar cançons actuals en català.
I en el mateix any, Raimon, cantant del País Valencià, sense haver llegit l'article comença a escriure cançons. Va aprofitar un viatge d'acompanyant amb moto entre el seu poble, Xàtiva, i València per donar forma a la seva primera cançó: Al vent. Fet que molts consideren el naixement de la Nova Cançó. Però no va ser l'únic esdeveniment relacionat amb el naixement del nou moviment musical.
El gener de 1961 Miquel Porter va editar uns fulls amb sis cançons noves i el febrer del mateix any Josep Tremoleda va organitzar dues matinals de ball. Un dels fets que també podríem relacionar amb el naixement de la Nova Cançó van ser Els Setze Jutges que va ser un grup de cantants fundat el 1961, on també es produeixen els seus primers concerts a Lleidatà de Barcelona, per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. La missió dels setze jutges era normalitzar i defensar l'ús del català cantant cançons contemporànies en aquesta llengua. Els primers membres van decidir retirar-se quan apareguessin cantants professionals, ja que ells tenien altres professions. A poc a poc el cercle es va anant ampliant fins a arribar als setze integrants.
En poc més d'un any es van bastir les bases sobre les quals es va sustentar la Nova Cançó.